L’article, publicat amb David Vidal Castell i Patrícia Ventura-Pocino a la revista Inmediaciones de la Comunicación, planteja una aproximació conceptual al concepte alteritme. Ho fa a partir de la discussió crítica de les aportacions de la tradició humanística, principalment des de la filosofia de la tècnica, l’antropologia filosòfica i els estudis literaris. Alhora, també observa el seu abast en el camp de la comunicació.
Allò alterítmic i l’alteritme –categoria i concepte, respectivament– designen un tipus d’activitat cognitiva de naturalesa simbòlica. I resulten competents per a explorar l’experiència humana relacionada amb la indeterminació i amb la seva inevitable ambigüitat. Per això, proposem que complementin l’anomenada ànima matemàtica operacionalista del llenguatge i de la cultura de l’algorisme.
El llenguatge algorítmic es fonamenta en el que ja ha estat determinat –a partir del s’ha enregistrat i emmagatzemat–. Per contra, allò alterítmic explora i recorda que la naturalesa humana es fonamenta també en l’obertura, en la mesura del que és possible. Això, és clar, demana diccions polifòniques.
En aquest sentit, i per entendre millor el concepte alteritme i les seves implicacions en els estudis en comunicació, a l’article plantegem un exercici de comparació tematològica. Com a resultat, exposem les característiques per a un periodisme-altre, d’arrel alterítmica, que promou un llenguatge del silenci o sindètic, oposat als llenguatges de la superfície o sintètics.
Totes les anomenades disciplines de l’esperit convoquen sempre aquests alteritmes. Són eines i alhora resultat, temptatives per a explorar, a vegades des de la penombra i la incertesa, el món altre. Són una tecnologia del pensament que s’activa només, com he escrit a la tesi, amb el discurs polític de les mediacions, que no pot ser sinó discurs humà, alhora lexis i praxi –tal com defensava Arendt (2005)–.
L’alteració d’un ordre
L’alteritme remet tant al terme alter –altre– com a altero –alteració– i cerca anomenar el que no té un ordre aparent. Etimològicament, l’algorisme –o logaritme– prové del llatí algorithmus i de la paraula grega arithmos, que significa número. L’algorisme, doncs, és la seqüència lògica o numèrica que dona ordres per a solucionar un problema. En canvi, l’alteritme remet al contrari: a tot allò que excedeix al càlcul, que es troba implícit i ha de ser interpretat; que opera des de les profunditats, però emergeix –o pot emergir–.
La paraula alteritme, en llatí clàssic, es feia servir per a designar l’alteració d’un ordre. Fins i tot avui altero continua sent emprat a Mèxic com a sinònim de cúmul. No podem oblidar tampoc que alterar significa que quelcom esdevé altre, que es transforma. Així, si l’algorisme permet als programadors ordenar el caos per a predir-lo, en canvi, l’alteritme és tota acció que permet comprendre el caos per mitjà del caos, com proposava, des de la literatura, Samuel Beckett.
Per tant, resseguir els alteritmes és descriure els canvis que es donen quan pensem en el nosaltres, un nosaltres anònim i radicalment divers. Paradoxalment, no altera els efectes del caos, sinó que assimila els alteracions com a part de la labor de viure, tal com he explicat a la tesi. Aquesta activitat exploratòria i simbòlica hauria de ser especialment útil per a una nova praxi del periodisme. Un periodisme allunyat de la nova hegemonia del tecnològic i el datalàtric.