En un context de crisi de relat d’institucions culturals com els museus, el periodisme performatiu pot ajudar a impugnar els relats de dominació. El vincle entre els museus i el periodisme performatiu converteix els primers en agents de salvaguarda del patrimoni immaterial i demostra que el relat cultural és una acció política per a la transformació. Amb aquesta premissa vam desenvolupar el projecte ‘El Molinar, tela marinera!’ amb el Museu Marítim de Mallorca.
El Periodisme Performatiu té les seves arrels en la convergència de disciplines artístiques i periodístiques, i cerca no sols informar, sinó també generar una experiència afectiva en l’audiència. El seu origen es vincula estretament amb la Revista Anfibia i el centre cultural Casa Sofía, que el 2018 van establir un laboratori per a fusionar periodisme i performance. Segons el Festival Gabo, aquest corrent considera que els límits del periodisme convencional s’han expandit cap a formes més creatives. Això ha promogut vincles entre els periodistes i la comunitat per narrar. D’aquesta manera, el Periodisme Performatiu emfatitza la idea que l’informatiu pot i ha de commoure, i proposa a les comunitats no consumir informació, sinó coimplicar-se en la creació de relat.
Així, el Periodisme Performatiu qüestiona els límits entre informació i experiència, en emprar la performativitat com a recurs formal. El seu objectiu és involucrar al públic en la construcció de significats, establint una nova narrativa. Encara que en el periodisme, sobretot a Amèrica Llatina, el terme s’ha popularitzat, l’acadèmia encara no ha descrit ni analitzat prou la seva pràctica. En aquest article, proposem sistematitzar els seus aprenentatges. Quan es proposa afegir l’adjectiu performatiu al periodisme, ens referim al terme tal com el va encunyar la lingüística pragmàtica. El performatiu és l’atribut de determinada acció discursiva que es converteix en l’acció que enuncia. En fer-ho, transforma el mitjà social en el qual s’efectua. D’aquesta reflexió ens sembla rellevant, per a la teoria del periodisme, no sols la capacitat del discursiu d’esdevenir acció, sinó també l’assumpció que en tota acció hi ha implícit un discurs que hi està operant.
Aquest treball comunitari amb el Museu Marítim de Mallorca l’hem resumit a la revista Anàlisi. En l’article, argumentem que el periodisme performatiu ajuda a mediar per restituir la memòria col·lectiva mitjançant pràctiques comunitàries. A la segona part del text, exposem els resultats d’aquesta experiència pionera de periodisme performatiu vinculada a l’acció del Museu Marítim de Mallorca.
L’acció de la circumstància
És precisament en aquesta instància en la qual actua el Periodisme Performatiu. Manllevant la metodologia i els mètodes propis de l’etnografia, el Periodisme Performatiu acciona circumstàncies, conformades pel que es conceptualitza com a actes de comunicació, en les quals la comunitat aflora a través d’un relat comunitari. La circumstància es refereix, tal com he explicat en la tesi, a ocasions —moments privilegiats—. El Periodisme Performatiu pot ajudar a propiciar, a través d’un enfocament comunitari, una resposta de la comunitat que es vol narrar.
A diferència del periodisme convencional, el periodisme performatiu no es limita a transmetre fets, sinó que també busca encarnar circumstàncies a través de la presència i la recerca exhaustiva. Aquesta modalitat de periodisme converteix la comunitat en un agent actiu, amb el que es crea un diàleg viu. En la circumstància, la comunitat pot emparaular-se i apropiar-se del seu propi esdevenir. I això provoca un afebliment de les estructures de sentit, que és el que fa possible la transformació. Aquesta circumstància es crea a través d’un o més actes de comunicació planificats, és a dir, trobades etnogràfiques —analògiques o digitals, com la cartografia que vam realitzar— amb la comunitat. Així es donen processos de significació i de presa de consciència col·lectiva que poden motivar canvis, mutacions, plecs de sentit o l’activació de l’agència comunitària.
